Som com un documental d'animals.

Quan sí, no, i quan no, sí.

Hi ha molta gent que es pensa que, quan s'accepta que tot està en procés de putrefacció, la vida no té sentit. S'equivoca. El sentit de la vida és, precisament, la putrefacció. La vida avança cap a la putrefacció. Pensar que hi ha un sentit diferent és delirar.

Sense vida no hi ha putrefacció, sense putrefacció no hi ha vida.

Molta gent pensa que vivim gràcies a l'aire: no: és per l'aire que morim, perquè sense aire les coses no es podririen.

Ràpidament, així que hi penses, tot el que penses es comença a podrir.

Els optimistes es pensen que n'hi ha prou amb tenir fills perquè la terra es regeneri: no: des que existeix, vista en conjunt, la terra no ha fet més que podrir-se.

Se m'ha començat a podrir la cuixa on porto el mòbil dins la butxaca esquerra.

Al facebook queda cutre dir-ho, però aquí no: el facebook és molt avorrit.

Aquest blog probablement encara més.

Història

Aquest blog ens el van fer crear a l'escola per complir amb el sistema de Bolonya. No té cap interès, esclar, però el títol és bonic, i per això dos anys després segueix sent el mateix.

Misèries de Catalunya era una cosa massa concreta, el del turista sedentari no sé per què ha desaparegut i el de l'exhibicionista també.

I ja que posem links de blogs històrics, posem també el de l'immens Grup Ragù.

Ja està.

Fa un temps vaig somiar que comprava un llibre de Bolaño, i aquesta nit l'he llegit. Crec que es deia un títol així com Violència gratuïta (aquesta era la forma, però el títol no era aquest, era molt millor). Tenia tres parts, i tot era una immensa impossibilitat de comunicació (els crítics estaran contents) entre diferents personatges. Una manera d'explicar-ho és que, si no recordo malament, en cadascuna de les parts hi havia dos protagonistes i un dels dos es comportava com si tingués una edat completament diferent. No és que el problema fos l'edat, segurament, sinó que cap de les frases que es deien s'entenia correctament, i això s'allargava moltíssim sota una aparença de normalitat, i donava una idea molt tràgica (no dramàtica) de la incomprensió: perquè seguien parlant, i parlant, i parlant, i no s'entenien. Una altra manera d'explicar-ho seria dir que era com si parlessin llengües diferents, però parlaven la mateixa.

Aaaaaaaaah, connected

Fa una setmana vaig eliminar-me del facebook i ara resulta que tinc mono de "xarxes socials", macagundéu. Què hi farem.

Eleccions, 3.

(que també serveix com a argument d'una novel·la)

El Partit Popular, envalentonat per la constatació que la gent que els vota és absolutament inútil, decideix fer un pas important i passa a cotitzar a borsa. Així, directament. Deixa de ser simplement un partit i es reconverteix en empresa. Entra a la borsa i posa en venda el 49% de les accions. De seguida rep ofertes de grans bancs, immobiliàries, cimenteres, diversos grups mediàtics i altres empresaris (tipus Ecclestone) amb visió de futur. Els diners de què disposa ara el PP per a les seves diverses campanyes és immens i cada vegada ho té més fàcil per anar renovant o recuperant les seves majories absolutes.

(continuarà)

Eleccions, 2.

TV3 ha continuat amb la seva putrefacta cobertura de la campanya i ens ha ofert una putrefacta cobertura dels resultats electorals. No s'han guiat ni pel pluralisme, ni per la idea que Catalunya és més que Barcelona, ni per cap mena de criteri periodístic. S'omplen la boca de protestes infantils de no signar les cròniques però s'anestesien a si mateixos amb una manca de criteri que ja comença a ser més que sospitosa. No han donat preeminència a les vertaderes notícies (alça de les CUP, fracàs de Ciutadans, majories absolutes inesperades, procés al País Basc...) i s'han perdut en una mena de repetició del que deien tots els altres (que si més vots de socialistes o de populars, que si més províncies d'uns i altres, que si Ajuntament de Barcelona, que si entrevistes a tots els cartells de Barcelona...) en comptes de fer una mica de periodisme i parlar amb els protagonistes vertaders, agafar la furgoneta i anar als llocs on hi ha hagut sorpreses, fer beure cianur a la corresponsal vitalícia a Euskadi, llimar els talons de la Terribas, portar al plató analistes enlloc de polítics de pa sucat amb oli, i en definitiva deixar de ser una tele que només diu el que alguns polítics diuen que passa a Catalunya i passar a ser una tele que informi, encara que sigui mínimament, del que passa a Catalunya.

Eleccions, 1.

Aquí tenim un fragment d'un article que el senyor Espada ha publicat a El Mundo: "Cataluña se ha equicocado. Ciudadanos tendría que gobernar en todos los Ayuntamientos por mayoría absoluta. Es el único partido lógico y coherente. Todos los votantes que no han votado Ciudadanos simplemente se han equivocado".

I parlant de l'ADN, mireu quin bonic exemple d'endogàmia que hi ha a la seva web. A la capçalera, uns links molt concrets, així, com per casualitat. Visca Planeta!

Avui el diari ADN (aDn, per ser exactes) ens regala una gran "portada poster" no pas d'una agència de viatges, no, no d'un supermercat, no, sinó del PSC. Es tracta d'un divertidíssim joc del tipus "On és Wally" però amb el Jordi Hereu. Ja se sap que si una cosa no tenen els polítics és sentit del ridícul. El joc consisteix a trobar "els 25 Jordi Hereu" entre un collage de Photo Shop que representen les seves "25 noves idees". Posaria la mà al foc que ningú, absolutament ningú no hi ha jugat. Aquestes "25 noves idees" ja comencen a semblar velles, de tant que se n'ha fet publicitat.

L'altre dia deia que no creia que els mitjans dediquessin gaires esforços a parlar de les eleccions turques. Ara han demostrat que tampoc no s'interessen gaire per un estat importantíssim: el Kazakhstan. Què ha passat al Kazakhstan? Algú ho ha llegit en algun lloc? Però ja se sap que és molt més interessant conèixer la marca dels calçotets de Sarkozy...

Oh!

Oooooh!

Ooooooooooooooooooooh!

El País fa campanya i omple dia sí dia també les seves pàgines amb espectaculars fotografies de la cimentació de les zones peperas de l'estat. "Mireu, mireu, aquests promotors assassins, què fan! Estan destruint el territori! Els hi hem de parar els peus! Tots a votar el socialisme!" Però llavors mires què fan els socialistes i veus que fan el mateix però amb plaques d'energia solar a la teulada. Potser una mica menys, és veritat, però absolutament tots els que es queixen de la cimentació viuen entre quatre parets de ciment que ocupen un espai que abans era ple d'arbres i de camps de civada. Caldria que algun científic boig fes un estudi demostrant que els que es queixen de la cimentació també són cimentadors, o com a mínim cimentats.

8tv s'anuncia a TV3.

És curiós que una televisió s'anunciï en una altra televisió, sobretot si són dues televisions que tenen el mateix públic potencial. Totes dues són televisions en català i que emeten a Catalunya. Tan sobrada va TV3 que es permet el luxe d'anunciar 8tv? D'acord que 8tv, de moment, és un trunyo, però el Grupo Godó s'ha consolidat amb RAC1, i no seria estrany que al futur ho fes amb 8tv. Seria impensable un anunci de RAC1 a Catalunya Ràdio, però en canvi 8tv s'anuncia a TV3. Quant deuen haver pagat? Les tarifes habituals, segurament.

El Cunties em diu que això als Estats Units és habitual, que allà unes televisions s'anuncien a les altres sense cap mena de problema. No sé si és el mateix cas. Allà hi ha mil televisions. Aquí n'hi ha dues o tres, i encara gràcies.

Es pot dir que existeix una mena de simbiosi entre els periodistes i els polítics. Uns viuen dels uns, i els altres dels altres. Una altra cosa és que uns treguin més profit dels altres que els altres dels uns, però això és una altra cosa. Uns i altres es necessiten per perpetuar-se. No cal dir que la simbiosi es pot entendre fàcilment com un parasitisme mutu (és una qüestió de perspectiva). El cas és que la relació entre els periodistes i els polítics és una cosa essencialment putrefacta.

Aquest matí he sentit bastanta estona el Bassas (sí, senyor Caminada, la seva mandra de fer classe se m'ha encomanat i ara és a mi, a qui fa mandra venir a classe) i després de la increïblement putrefacta entrevista itinerant a la Mayol (oh, que original, una entrevista itinerant per l'antiga vila de Gràcia amb la Mayol, oh, és que "els periodistes s'han d'inventar coses noves per innovar i no fer la campanya més avorrida del que és", oh, quina cosa més putrefacta anar passejant amb la Mayol per la ciutat i que ella vagi dient "aquest és el Manel, el cansalader, hola Manel, oi que sóc simpàtica" i el Bassas anar seguint-li la conyeta però el pitjor serà que com que avui és dilluns això vol dir que demà en serà un altre i dimecres un altre i dijous un altre i divendres amb l'Hereu que serà la traca final de la putrefacció i el populisme i el servilisme i la inèrcia i la putrefacció del periodisme de Catalunya Ràdio i el seu capitost Antoni Bassas. Però el cas és que després de tot aquest desplegament de minuts al servei de la correcció periodística hi havien les trucades dels oients i evidentment n'han trucat uns quants molt indignats (no prou indignats per no trucar, però) que han dit que és un escàndol que escolti jo sóc de Manresa o de Balaguer per exemple i ja n'estic fins als collons dels alcaldables de la ciutat de Barcelona que ja n'hi ha prou d'aquest bombardeig constant de Barcelona i esclar el Bassas "en pren nota" però desgraciadament la inèrcia és massa grossa i això no hi ha qui ho aturi perquè està massa podrit massa podrit massa podrit. Putrefacció.

Ui... Que fa molts dies que no escric... Ràpid, ràpid... Què puc dir?

Finalment s'han acabat les eleccions franceses!

A veure si ara la premsa dedica el mateix espai a les futures eleccions a Turquia, infinitament més importants.

Dues "relliscades" espanyolistes de l'Avui:

Una explosió de gas a 700 quilòmetres i les victòries d'un club de futbol que ideològicament està a 600 quilòmetres es mengen la meitat de la portada.

En canvi, un relatiu "encert":

El naixement de la filla del futur Felip VI no ocupa tota la plana.

Comparem, en un moment, la manera com Catalunya Ràdio i la Cope permeten a l'oient de participar en els seus programes matinals:

Catalunya Ràdio filtra les trucades i les emet en directe.

La Cope filtra les trucades, les grava, les torna a filtrar, les edita, les torna a filtrar i les emet.

Una petita diferència.

Els de la Cope deuen tenir por que algú truqui i digui: "Hola, llamo para cagarme en los catalanes/socialistas/terroristas" i que passin la trucada en directe i en canvi digui: "Soy el demonio!"

Costa, evidentment, que els diaris convencionals parlin de la sortida del nou diari El Público, del senyoret Roures.

S'ha d'anar a diaris digitals com El confidencial digital, que no el veuen com un competidor.

Putin recorda al món que Rússia és Rússia, i ràpidament surten els mitjans amb la seva campanya contra Rússia. "Putin fa reviure el fantasma de la Guerra freda", diuen, però són ells els que es tornen a alinear i fan "reviure" aquest "fantasma" que en realitat mai ha desaparegut. Rússia és Rússia, i sempre ho serà. Començar a entendre la grandesa de Rússia (un dels pocs estats realment grans del món) ens evitarà uns quants disgustos. Molts voldrien continuar pensant que Rússia s'ha fet petita, però al final hauran d'entendre que això, també, ha estat només una il·lusió.

Que La Vanguardia publiqui aquesta foto en portada quan mor un president de Rússia és una cosa bastant incomprensible:

Un diari seriós hagués publicat aquesta:

Les dades de la venda de llibres han confirmat la Conspiració de la Corporació que ahir denunciava: el llibre de Martí Gironell, tot i la publicitat gratuïta que en van fer TV3 i Catalunya Ràdio, no ha estat el llibre més venut d'aquest Sant Jordi. Tot era propaganda, amiguisme, en definitiva corrupció.

Però tot i les dades oficials del Gremi, la Corporació continua…

Fem un petit exercici de comparació:

Web del diari Avui, 23/04/2007 a les 23:43: Els llibres Si et menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies, La clau Gaudí d'Andreu Carranza i Esteban Martín i Relacions particulars, de Josep Maria Espinàs es compten entre els més venuts de la diada de Sant Jordi, segons el rànking definitiu de vendes facilitat pel Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya.

Vilaweb, 24/04/2007 a les 06:00: Si et menges una llimona, de Sergi Pàmies, fou el llibre de ficció més venut ahir, dia de Sant Jordi, i Relacions particulars de Josep M. Espinàs, el de no-ficció, segons dades del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya.

Web del Telenotícies de TV3, 24/04/2007 a les 08.29: El pont dels jueus, de Martí Gironell, i Si et menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies, han estat els llibres de ficció en català més venuts aquesta diada de Sant Jordi.

Putrefacció.

Durant molts dies, els mitjans catalans s'han estat preparant pel Sant Jordi. Unitats mòbils, corresponsals a la Rambla, emissions des del carrer, connexions en directe cada cinc minuts... Tot preparat pel gran aconteiximent.

TV3, des de les vuit del dematí, ha començat a anunciar quin era el llibre més venut: El pont dels jueus del periodista de TV3 Martí Gironell. Es veu que el que ha fet la primera connexió en directe des de la Rambla n'havia comprat un al primer venedor que ha obert la parada i a continuació li havia preguntat quin era el llibre més venut i el venedor li havia dit: "El que m'has comprat just quan obria, capullo" i des d'aleshores El pont dels jueus ha estat el llibre més venut i la gent deia: "Deu ser molt bo, me'l compraré" i a hores d'ara encara deu continuar sent el més venut.

La Vanguardia, com és habitual, ha aprofitat per fer el seu habitual autobombo: "Btv y las públicas apuestan por Sant Jordi". "Sólo 8tv, entre las privadas, ha modificado su programación para informar de la fiesta ciudadana que representa la Diada de Sant Jordi". El conde de Godó continua intentant fer funcionar una tele que és evident que mai funcionarà.

Catalunya Ràdio ha portat un camió (un camió) a la Plaça Catalunya. Hi havia corresponsals a la Fnac i al Corte Inglés que anaven informant dels escriptors que feien signatures. El Basses ha fet un bany de masses a la Rambla amb un micro a la mà dreta i la Judit Mascó a l'esquerra. El Bassas també anava preguntant als periodistes: Quina és la rosa més barata que has trobat? I la més cara? Un dels noiets ha dit: la més barata, tres euros, i la més cara, tres euros. Un altre que deu haver passat per la Pompeu i sap que s'han de contestar totes les preguntes.

Tinc un amic conspirador que sempre diu que la CIA i Al Qaeda són pràcticament el mateix.

De la mateixa manera, es podria considerar que els periodistes i els assassins d'estudiants americans també són pràcticament el mateix.

"La política francesa i els seus líders em fan fàstic"

Gran Rashid Taha (que no coneixia fins avui)... Es veu que és un músic que fa deu anys que viu a França però el cas és que avui en surt una entrevista a La Vanguardia i diu:

"Com vol que m'interessi la política francesa si ningú parla d'allò que realment és important? La política exterior ha sigut invisible durant tota la campanya. No hi ha consciència d'allò que passa a Palestina, a l'Orient Mitjà, a l'Iraq, fins a quin punt el futur dels nostres fills està en joc. Dimecres, cent setanta persones van morir a l'Iraq. Cent setanta morts i el món calla! Com em pot interessar el que passa aquí mentre tanta gent mor cada dia en nom d'una democràcia de merda? Quanta còlera genera això!"

La periodisteta diu: "No hi ha cap candidat que el convenci?"

I ell diu: "Cap candidat en absolut, tots són iguals".

Les paraules de Rashid Taha fan pensar en la putrefacció de la política francesa, i indirectament en la putrefacció dels mitjans que en parlen. Fa mesos que els diaris i les televisions ens bombardegen indiscriminadament amb els somriures putrefactes de la Ségolène Royal.

Tots igual. Molts somriures de la Ségolène Royal i res del que França destrueix per tot el món. Si finalment guanya la Ségolène Royal "per primer cop una dona estarà al capdavant de la república francesa", sí, però la seva panxa plena de cucs continuarà escampant putrefacció per tot el món.

Putrefacció.

Realment és una mica putrefacte que ara tothom parli (jo també, esclar) d'un individu que s'ha tornat boig a Amèrica i ha matat (pim pam pum) uns estudiants.

Aquestes dosis de realitat són divertides, no?

Fer-se l'interessant i començar a "analitzar les causes" també.

Putrefacció.

La putrefacció convertida en obra d'art (putrefacte):

La putrefacció fa que no només tots fem blogs, sinó que alguns blogs siguin exactament iguals (com el del Napalm i aquest). Tots hem vingut a parar al Blogger com mosques verdes, i és clar, la repetició ha aparegut ràpidament. Però els pitjors no són els que s'assemblen, sinó els que semblen diferents.

Segolene a la guillotene! Començarem aquest petit blog amb un petit exemple de la gran putrefacció: l'obsessió de la premsa espanyola amb la puta Segolene Royal. No ho puc entendre, cagundéu.

La vida de l'estudiant seria definitivament avorrida si no fos que, de tant en tant, passen coses com aquesta: primera classe de taller d'internet: tots els alumnes estem escoltant les explicacions de la bonica professora: el que hem de fer, com ho hem de fer... Quan tot d'una entra a classe un individu rabassut, d'una trentena, amb una ampolla de cervesa (Alter München) sense obrir a la mà dreta i un parell de plàtans a l'esquerra, s'asseu en un ordinador com si res (la professora deu pensar, potser, que és un alumne, i els alumnes deuen pensar, segurament, que és "un altre" professor) i fa les seves comprovacions a l'internet i al cap d'una estona se'n va com ha vingut sense dir res i amb tota la naturalitat que és possible en aquest món: allò que és sorprenent no és la seva indolència venerable, sinó l'absoluta discreció amb què ha deixat els plàtans i l'ampolla de cervesa (Alter München, recordem-ho) al costat de la pantalla!

Fico una tona de cucs en una habitació per comprovar si produeixen un periodista. Al cap de vint-i-quatre hores obro la porta i veig que no s'ha produït cap periodista. Però abans de fer l'experiment no ho podia saber! Es deuen necessitar més ingredients.