Som com un documental d'animals.

Quan sí, no, i quan no, sí.

Hi ha molta gent que es pensa que, quan s'accepta que tot està en procés de putrefacció, la vida no té sentit. S'equivoca. El sentit de la vida és, precisament, la putrefacció. La vida avança cap a la putrefacció. Pensar que hi ha un sentit diferent és delirar.

Sense vida no hi ha putrefacció, sense putrefacció no hi ha vida.

Molta gent pensa que vivim gràcies a l'aire: no: és per l'aire que morim, perquè sense aire les coses no es podririen.

Ràpidament, així que hi penses, tot el que penses es comença a podrir.

Els optimistes es pensen que n'hi ha prou amb tenir fills perquè la terra es regeneri: no: des que existeix, vista en conjunt, la terra no ha fet més que podrir-se.

Se m'ha començat a podrir la cuixa on porto el mòbil dins la butxaca esquerra.

Al facebook queda cutre dir-ho, però aquí no: el facebook és molt avorrit.

Aquest blog probablement encara més.

Història

Aquest blog ens el van fer crear a l'escola per complir amb el sistema de Bolonya. No té cap interès, esclar, però el títol és bonic, i per això dos anys després segueix sent el mateix.

Misèries de Catalunya era una cosa massa concreta, el del turista sedentari no sé per què ha desaparegut i el de l'exhibicionista també.

I ja que posem links de blogs històrics, posem també el de l'immens Grup Ragù.

Ja està.

Fa un temps vaig somiar que comprava un llibre de Bolaño, i aquesta nit l'he llegit. Crec que es deia un títol així com Violència gratuïta (aquesta era la forma, però el títol no era aquest, era molt millor). Tenia tres parts, i tot era una immensa impossibilitat de comunicació (els crítics estaran contents) entre diferents personatges. Una manera d'explicar-ho és que, si no recordo malament, en cadascuna de les parts hi havia dos protagonistes i un dels dos es comportava com si tingués una edat completament diferent. No és que el problema fos l'edat, segurament, sinó que cap de les frases que es deien s'entenia correctament, i això s'allargava moltíssim sota una aparença de normalitat, i donava una idea molt tràgica (no dramàtica) de la incomprensió: perquè seguien parlant, i parlant, i parlant, i no s'entenien. Una altra manera d'explicar-ho seria dir que era com si parlessin llengües diferents, però parlaven la mateixa.

Aaaaaaaaah, connected

Fa una setmana vaig eliminar-me del facebook i ara resulta que tinc mono de "xarxes socials", macagundéu. Què hi farem.