Costa, evidentment, que els diaris convencionals parlin de la sortida del nou diari El Público, del senyoret Roures.

S'ha d'anar a diaris digitals com El confidencial digital, que no el veuen com un competidor.

Putin recorda al món que Rússia és Rússia, i ràpidament surten els mitjans amb la seva campanya contra Rússia. "Putin fa reviure el fantasma de la Guerra freda", diuen, però són ells els que es tornen a alinear i fan "reviure" aquest "fantasma" que en realitat mai ha desaparegut. Rússia és Rússia, i sempre ho serà. Començar a entendre la grandesa de Rússia (un dels pocs estats realment grans del món) ens evitarà uns quants disgustos. Molts voldrien continuar pensant que Rússia s'ha fet petita, però al final hauran d'entendre que això, també, ha estat només una il·lusió.

Que La Vanguardia publiqui aquesta foto en portada quan mor un president de Rússia és una cosa bastant incomprensible:

Un diari seriós hagués publicat aquesta:

Les dades de la venda de llibres han confirmat la Conspiració de la Corporació que ahir denunciava: el llibre de Martí Gironell, tot i la publicitat gratuïta que en van fer TV3 i Catalunya Ràdio, no ha estat el llibre més venut d'aquest Sant Jordi. Tot era propaganda, amiguisme, en definitiva corrupció.

Però tot i les dades oficials del Gremi, la Corporació continua…

Fem un petit exercici de comparació:

Web del diari Avui, 23/04/2007 a les 23:43: Els llibres Si et menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies, La clau Gaudí d'Andreu Carranza i Esteban Martín i Relacions particulars, de Josep Maria Espinàs es compten entre els més venuts de la diada de Sant Jordi, segons el rànking definitiu de vendes facilitat pel Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya.

Vilaweb, 24/04/2007 a les 06:00: Si et menges una llimona, de Sergi Pàmies, fou el llibre de ficció més venut ahir, dia de Sant Jordi, i Relacions particulars de Josep M. Espinàs, el de no-ficció, segons dades del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya.

Web del Telenotícies de TV3, 24/04/2007 a les 08.29: El pont dels jueus, de Martí Gironell, i Si et menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies, han estat els llibres de ficció en català més venuts aquesta diada de Sant Jordi.

Putrefacció.

Durant molts dies, els mitjans catalans s'han estat preparant pel Sant Jordi. Unitats mòbils, corresponsals a la Rambla, emissions des del carrer, connexions en directe cada cinc minuts... Tot preparat pel gran aconteiximent.

TV3, des de les vuit del dematí, ha començat a anunciar quin era el llibre més venut: El pont dels jueus del periodista de TV3 Martí Gironell. Es veu que el que ha fet la primera connexió en directe des de la Rambla n'havia comprat un al primer venedor que ha obert la parada i a continuació li havia preguntat quin era el llibre més venut i el venedor li havia dit: "El que m'has comprat just quan obria, capullo" i des d'aleshores El pont dels jueus ha estat el llibre més venut i la gent deia: "Deu ser molt bo, me'l compraré" i a hores d'ara encara deu continuar sent el més venut.

La Vanguardia, com és habitual, ha aprofitat per fer el seu habitual autobombo: "Btv y las públicas apuestan por Sant Jordi". "Sólo 8tv, entre las privadas, ha modificado su programación para informar de la fiesta ciudadana que representa la Diada de Sant Jordi". El conde de Godó continua intentant fer funcionar una tele que és evident que mai funcionarà.

Catalunya Ràdio ha portat un camió (un camió) a la Plaça Catalunya. Hi havia corresponsals a la Fnac i al Corte Inglés que anaven informant dels escriptors que feien signatures. El Basses ha fet un bany de masses a la Rambla amb un micro a la mà dreta i la Judit Mascó a l'esquerra. El Bassas també anava preguntant als periodistes: Quina és la rosa més barata que has trobat? I la més cara? Un dels noiets ha dit: la més barata, tres euros, i la més cara, tres euros. Un altre que deu haver passat per la Pompeu i sap que s'han de contestar totes les preguntes.

Tinc un amic conspirador que sempre diu que la CIA i Al Qaeda són pràcticament el mateix.

De la mateixa manera, es podria considerar que els periodistes i els assassins d'estudiants americans també són pràcticament el mateix.

"La política francesa i els seus líders em fan fàstic"

Gran Rashid Taha (que no coneixia fins avui)... Es veu que és un músic que fa deu anys que viu a França però el cas és que avui en surt una entrevista a La Vanguardia i diu:

"Com vol que m'interessi la política francesa si ningú parla d'allò que realment és important? La política exterior ha sigut invisible durant tota la campanya. No hi ha consciència d'allò que passa a Palestina, a l'Orient Mitjà, a l'Iraq, fins a quin punt el futur dels nostres fills està en joc. Dimecres, cent setanta persones van morir a l'Iraq. Cent setanta morts i el món calla! Com em pot interessar el que passa aquí mentre tanta gent mor cada dia en nom d'una democràcia de merda? Quanta còlera genera això!"

La periodisteta diu: "No hi ha cap candidat que el convenci?"

I ell diu: "Cap candidat en absolut, tots són iguals".

Les paraules de Rashid Taha fan pensar en la putrefacció de la política francesa, i indirectament en la putrefacció dels mitjans que en parlen. Fa mesos que els diaris i les televisions ens bombardegen indiscriminadament amb els somriures putrefactes de la Ségolène Royal.

Tots igual. Molts somriures de la Ségolène Royal i res del que França destrueix per tot el món. Si finalment guanya la Ségolène Royal "per primer cop una dona estarà al capdavant de la república francesa", sí, però la seva panxa plena de cucs continuarà escampant putrefacció per tot el món.

Putrefacció.

Realment és una mica putrefacte que ara tothom parli (jo també, esclar) d'un individu que s'ha tornat boig a Amèrica i ha matat (pim pam pum) uns estudiants.

Aquestes dosis de realitat són divertides, no?

Fer-se l'interessant i començar a "analitzar les causes" també.

Putrefacció.

La putrefacció convertida en obra d'art (putrefacte):

La putrefacció fa que no només tots fem blogs, sinó que alguns blogs siguin exactament iguals (com el del Napalm i aquest). Tots hem vingut a parar al Blogger com mosques verdes, i és clar, la repetició ha aparegut ràpidament. Però els pitjors no són els que s'assemblen, sinó els que semblen diferents.

Segolene a la guillotene! Començarem aquest petit blog amb un petit exemple de la gran putrefacció: l'obsessió de la premsa espanyola amb la puta Segolene Royal. No ho puc entendre, cagundéu.

La vida de l'estudiant seria definitivament avorrida si no fos que, de tant en tant, passen coses com aquesta: primera classe de taller d'internet: tots els alumnes estem escoltant les explicacions de la bonica professora: el que hem de fer, com ho hem de fer... Quan tot d'una entra a classe un individu rabassut, d'una trentena, amb una ampolla de cervesa (Alter München) sense obrir a la mà dreta i un parell de plàtans a l'esquerra, s'asseu en un ordinador com si res (la professora deu pensar, potser, que és un alumne, i els alumnes deuen pensar, segurament, que és "un altre" professor) i fa les seves comprovacions a l'internet i al cap d'una estona se'n va com ha vingut sense dir res i amb tota la naturalitat que és possible en aquest món: allò que és sorprenent no és la seva indolència venerable, sinó l'absoluta discreció amb què ha deixat els plàtans i l'ampolla de cervesa (Alter München, recordem-ho) al costat de la pantalla!

Fico una tona de cucs en una habitació per comprovar si produeixen un periodista. Al cap de vint-i-quatre hores obro la porta i veig que no s'ha produït cap periodista. Però abans de fer l'experiment no ho podia saber! Es deuen necessitar més ingredients.